El gènere sarsuelístic és, ara per ara, un tema que mereix certes aclaridores. Tot aquell que experimenta aquestes belles melodies, aquests ritmes frenètics i aquest colorit orquestral troba autèntiques joies no exemptes de tot el suposat exotisme i els tòpics espanyolistes. Però tota la pàtina que s'ha volgut llançar al gènere, ha acabat per arraconar-en el "políticament incorrecte" o en una mena de vergonya fallida en les seves aspiracions de gran òpera nacional, a l'altura de Verdi o Wagner. Res més injust: el recent i reeixit concert de Plácido Domingo al Liceu va donar prova d'això. El Prof. Calderón -amb una mirada aliena i ben intencionada- intentarà convèncer-nos que la sarsuela té el seu espai guanyat a pols amb molt bona música, amb llibrets no menys absurds que els de Verdi o Wagner, i amb noves i excel·lents versions que fan oblidar aquelles vetustes i gastades. En resum, el gènere es nega a morir i continua sent un misteri: l'envolta el lament però sempre hi ha ple total !! i la gent surt feliç ... No era això el que es van proposar els seus autors? Patrocina CIRCA |
