La mostra fa un recorregut per la història de l'art des de l'aparició del cubisme cap a 1910, passant pel dadaisme en 1915 -del qual Picabia és sens dubte un dels seus protagonistes-, sense oblidar els anys 1925-1928, quan tots dos artistes comparteixen el gust pel que hem volgut anomenar "classicisme monstruós". Finalitza amb una selecció dels seus últims llenços: si Picasso torna incansablement a la figura humana fins a la seva mort el 1973, Picabia, la carrera s'atura el 1953, redueix l'acte de pintar a subtils monocroms esquitxats per punts.

Composta per més de 150 peces (pintures i arts gràfiques) i documents d'arxiu (revistes, cartes i fotografies), l'exposició proposa analitzar el diàleg que s'estableix entre les obres de Picasso i Picabia i mostrarà els vincles reals o imaginats entre ells. Els dos artistes d'origen espanyol, als quals es va relacionar en els seus començaments per la semblança dels seus cognoms -el que va provocar una confusió en la premsa quan encara eren poc coneguts-, van compartir, sobretot, el desig de desafiar les convencions pictòriques que la historiografia de l'art havia establert, i tant per a un com per a l'altre, "assassinar la pintura", va ser el camí que van prendre per rejovenir.

© Francis Picabia, Espagnole [Española], 1922.
Acuarela y lápiz sobre papel, 64,5 × 59 cm. Colecciones Fundación MAPFRE