El “cantant wagnerià” com a especialització és un concepte que es va forjar a poc a poc després de la mort de Wagner. Després d'un període vacil·lant, dominat per l'escola de Cosima Wagner, que donava preeminència a la intel·ligibilitat del text, el cant wagnerià va aconseguir la seva esplendor en les dècades dels anys 20 i 30 del segle passat, en l'anomenada “Edat d'or”, amb noms com Melchior, Flagstad, Schorr, Kipnis, Janssen o Thorborg. El Nou Bayreuth va suposar potser la realització més acabada de la idea de cantant-actor que perseguia el compositor, i va coincidir amb una “Edat de plata” en les veus de Hotter, Varnay, Windgassen, Mödl i London, entre altres. A partir dels anys 70 va haver-hi un relatiu buit, i des de fa uns anys vivim un renaixement, amb veus com Kampe, Papi, Schager, Zeppenfeld o Davidsen, que el temps dirà si es convertiran en llegendàries. Miguel Ángel González Barrio és físic i crític musical. Especialista wagnerià, és col·laborador habitual de la revista Scherzo, i ha impartit conferències sobre música al Cercle del Liceu, el Gran Teatre del Liceu, el Teatro Real o la Universidad Carlos III de Madrid. És convidat freqüent en les retransmissions del Festival de Bayreuth de Ràdio Clàssica, on el 2013, any del bicentenari de Wagner, va dirigir i va presentar deu programes sobre Directors wagnerians. |
