Per a Verdi, l’irresistible triangle entre el rei, la seva filla i el bufó va ser com un llamp, una inspiració. Entre el frívol i llicenciat Duca i Gilda, víctima de la ignorància que la manté captiva, hi ha el bellíssim personatge del geperut de dues cares que té la protecció familiar i la pau de la llar com a paradís: exteriorment deforme i ridícul però, alhora, apassionat i ple d’amor en el seu interior. Pare obsessionat amb la maledicció, monstruós i esquinçador, grotesc i sublim a parts iguals, el paper principal arriba al seu apogeu a l’ària “Cortigiani, vil razza dannata”, que, des de l’esclat de la ràbia fins al moment de la súplica, confirma la capacitat del compositor d’adaptar una forma heretada del bel canto al realisme teatral. Antoni Colomer ha desenvolupat la seva trajectòria en institucions i festivals com el Gran Teatre de Liceu, la Schubertíada, Joventuts Musicals d'Espanya o l'Associació Xavier Montsalvatge. Com a crític i musicòleg, ha col·laborat amb Catalunya Música, La Vanguardia Cultures, Núvol Digital, Platea Magazine i Revista Musical Catalana, entre d'altres. És crític i col·laborador a la revista Ópera Actual. |
